Blog

Mike Oldield, el príncep del rock simfònic

La musica anglès compleix avui 62 anys

15/05/2015 | laGuineu | General

Avui compleix 62 anys Mike Oldfield, multi-instrumentista, productor i compositor britànic. Va saltar a la fama mundial amb la seva obra de 1973 Tubular Bells, que es va utilitzar com a part de la banda sonora de L'exorcista. També va tenir un èxit en 1983 amb el tema Moonlight Shadow, cantat per Maggie Reilly. Mike ha continuat gravant -24 àlbums fins avui-, i actualment resideix mig retirat a les Bahames.

Quan Mike va complir 13 anys, la família Oldfield es va traslladar a Essex. En 1967 va deixar l'escola i juntament amb la seva germana Sally van formar The Sallyangie, un duo folk-hippie de veu i guitarra. Van signar per la companyia Transatlantic, que els va editar l'àlbum Children of the Sun en 1968 i el single Two Ships en 1969. Per aquesta època el toc de guitarra de Mike va anar fortament influït pel folk barroc popularitzat per John Renbourn (líder de Pentangle) i Bert Jansch.

Després d'un any, va arribar la fi de Sallyangie. En 1970, Mike Oldfield es va unir com a baixista al grup The Whole Wide World, liderat per l'ex-vocalista de Soft Machine, Kevin Ayers. Aquí, Mike col·laboraria intensament amb el pianista, arranjador i compositor de formació clàssica, David Bedford, que li va ajudar a desenvolupar l'embrió del que seria Tubular Bells.

Kevin Ayers & The Whole World van gravar dos àlbums, Shooting at the Moon i Whatevershebringswesing, abans de dissoldre's a l'agost de 1971. Mike havia passat de ser el baix a ser el guitarrista principal de la banda i els seus magistrals solos ja li havien donat una notable reputació. Estant de gira amb el grup, Mike va entrar en contacte amb Centipede, una enorme orquestra de jazz dirigida per Keith Tippett. L'àmplia gamma d'instruments de la qual disposaven va influir a Mike en el caràcter multi-instrumentista que més tard donaria a les seves pròpies composicions.

Amb una gravadora que li va prestar Kevin Ayers es va tancar en el dormitori de la casa que compartia amb els altres membres del grup, i les idees per al seu nou treball van començar lentament a prendre forma. Amb un truc casolà, va aconseguir doblegar les pistes d'enregistrament del magnetòfon i va aconseguir quatre pistes per treballar. Ja ficat en feina, Mike es va decidir a tocar tots els instruments ell mateix; des del xilòfon al piano de cua, la guitarra clàssica, l'òrgan Farfisa...  Després de crear una primera maqueta, va començar a recórrer totes les discogràfiques tractant de convèncer a algú perquè recolzés el seu projecte. Per tota resposta va obtenir negatives de les discogràfiques, que argumentaven que allò no era comercial i que, si en algun cas arribava a editar-se, ningú ho compraria.

Un cop va abandonar la formació de The Whole Wide World, Mike va entrar en contacte amb un grup d'amics que estaven construint un estudi d'enregistrament anomenat The Manor en una vella mansió del segle XVI. L'estudi era propietat de Richard Branson, també amo d'una cadena de tendes de discos, i estava gestionat per Tom Newman i Simon Heyworth, els quals, interessats en el treball de Mike i després de convèncer a Branson, li van permetre realitzar un nou enregistrament de Tubular Bells.

Durant les sessions, Mike va tocar més de 20 instruments i es van gravar aproximadament 2.000 cintes de prova. La música va ser interpretada gairebé al complet per ell mateix, amb l'excepció de Viv Stanshall (veus), Jon Field (flauta), Steve Broughton (percussió) i Mundy Ellis (veus).  Quan van acabar les sessions, Branson es va portar les cintes a la fira de la indústria musical, MIDEM, a Canes, al gener de 1973. Com ningú es mostrava interessat a respectar el concepte original, Branson i Draper van decidir editar l'àlbum ells mateixos en la seva nova discogràfica, Virgin Records.

La premsa britànica es va quedar perplexa. L'influent radio-DJ de la BBC John Peel va escriure que aquell era "un disc que cobria genuïnament un nou i inexplorat territori", amb música que "combina lògica amb sorpresa, sol amb pluja". "Una extensa obra, gairebé clàssica en la seva estructura i en la forma en com el tema està establert i destrament treballat", va dir el Melody Maker.

Tubular Bells també es va editar als Estats Units, però allí tot estava succeint d'una forma més lenta. L'empenta necessària perquè les vendes del disc pugessin com l'escuma va venir quan el director de cinema William Friedkin, animat per Richard Branson, va decidir usar un extracte de quatre minuts en la pel·lícula de terror L'Exorcista. Mike no va ser consultat respecte a l'associació de la seva obra amb aquella pel·lícula, i més tard diria als periodistes que allò no li havia agradat del tot.

El següent treball de Oldfield, Hergest Ridge, va ser alguna cosa similar en concepte (un únic tema musical, dividit en dos suites per les exigències òbvies del format LP), però l'atmosfera musical era molt diferent. Mentre Tubular Bells reflectia l'ambient urbà en el qual va ser creada, Hergest Ridge reflectia la pau i la quietud d'una casa de camp en Herefordshire, on es va retirar uns mesos després de les exhaustives i esgotadores gires de presentació del seu primer treball. Hergest Ridge va saltar directament al número u de les llistes de vendes del Regne Unit, desbancant a Tubular Bells, la qual cosa suposa encara avui dia, un fet excepcional.

En una direcció ja una mica més seriosa, es va editar Ommadawn al setembre de 1975. La seva tercera gran obra de rock simfònic instrumental li havia portat nou mesos d'enregistrament. En Ommadawn Mike tocava uns 20 instruments que anaven des de les guitarres al piano de cua i l'espineta. L'àlbum incorporava música d'Àfrica i Irlanda per mitjà del grup de percussió africà Jabula i la gaita irlandesa de Paddy Moloney, de The Chieftains. Altres artistes col·laboradors van ser Terry i Sally Oldfield, els membres de la Hereford City Band i el solista de flauta dolça Leslie Penning.

Entre 1976 i 1978 Oldfield es va recloure a la seva casa de Gloucestershire. Allí va iniciar els esforços que acabarien amb la publicació d'Incantations (1978), disc al que van seguir Platinum (1979), QE2 (1980) i Five Miles Out (1982), que va ser el major èxit de Mike en el Regne Unit des d’Ommadawn, i això a pesar que les crítiques van ser desfavorables.

Entre les seves cançons estava Family Man, amb la veu solista de Maggie Reilly. Quan Family Man va ser editat com single, amb prou feines va tenir repercussió en el Regne Unit. A l'any següent, paradoxalment, una versió de Daryl Hall & John Oates va ser un Top 10  Amèrica. En 1983 es va publicar Crises, el seu vuitè àlbum, en el qual va comptar amb Jon Anderson i Roger Chapman com a vocalistes. L'àlbum contenia el tema Moonlight Shadow, cantat també per Maggie Reilly, que va ser un gran èxit a Europa. Poc després, Oldfield va compondre música per al cinema, concretament la banda sonora de The Killing Fields, de Roland Joffé.

El seu àlbum Islands (1987) incloïa col·laboracions vocals de dos veterans del rock progressiu, Kevin Ayers i Roger Chapman, a més de Bonnie Tyler, que va contribuir amb la seva veu al tema que va donar títol a l'àlbum. Amarok (1990) va ser concebut com una venjança de Mike contra Virgin que no volia publicar-li un disc simfònic, tret que fos anomenat Tubular Bells II.

Amarok era una única peça de música que barrejava estils de folk anglès, flamenc i música africana, i que unia l'última tecnologia musical i d'estudi amb la tecnologia clàssica d’Oldfield. Amb 60 minuts de durada sense interrupció alguna, Amarok és un dels temes musicals més llargs mai publicats en àlbum. Mike es va rescabalar així, i a més va amagar al llarg de la llarga pista musical tot un seguit de claus en morse on parlava de Virgin, i insultava a Richard Branson, així com espontanis alts i baixos en el so, amb l'única intenció, segons les seves pròpies paraules de "emprenyar als rics directius de les discogràfiques que van en les seves Ferraris"

Heaven's Open es va editar en 1991, i estava basat en l'estructura que ja fes familiar Platinum: una composició llarga i algunes cançons. Per primera vegada, totes les cançons van ser cantades pel propi Mike, sense convidar a cap altre vocalista. En 1992, quan es va deslligar definitivament de la companyia Island Records, el primer que va publicar en Warner, el seu nou segell, va ser Tubular Bells II, una bufetada final a Island. Va ser estrenat al castell d'Edimburg i va anar un rotund èxit aconseguint el número 1 de les llistes britàniques d'àlbums.

Oldfield s'havia reconciliat amb el públic que solia comprar els seus discos i al novembre de 1994 va publicar The Songs of Distant Earth, basat en la novel·la d'Arthur C. Clarke. La versió CD comptava amb un element innovador: era el primer disc al mercat musical que incorporava una pista de dades per al seu ús en un ordinador personal. Mike va triar fer-ho per MacOS, i va deixar als usuaris de PC una miqueta desil·lusionats.

Amb The Voyager (1996) va tornar a les seves arrels cèltiques. Contenia, a més de temes originals en la línia d’Ommadawn, recreacions de temes folklòrics irlandesos, escocesos i gallecs. Es va comprar una casa a Eivissa amb vista al mar para, com ell va dir, "buscar la unió amb els elements" i relaxar-se. Eivissa és coneguda per la seva moguda i les seves discoteques, i això no va passar desapercebut per a Mike, que era vist freqüentment en moltes d'elles.

Va viure a la illa durant dos anys, en els quals va donar origen i forma a la seva següent creació, Tubular Bells III. Va ser en aquesta època en la qual van començar a catalogar la seva música com chill out, malgrat el continu rebuig de Mike cap a dita qualificativa. En una entrevista, va arribar a dir: "si volgués fer música relaxant, deixaria el disc buit". En Tubular Bells III, Oldfield ens presentava a la qual a partir de llavors semblava que anava a ser la seva cantant musa, tal com ho va anar Maggie Reilly en la dècada dels 80: Pepsi Demacque.

En 1999 va publicar Guitars, un àlbum experimental en el qual tota la música està tocada amb guitarres que disparaven comandos MIDI, els quals al seu torn generaven sons de percussió o instruments de vent. Aquest mateix any va sortir a la venda The Millenium Bell, un collage musical en el qual dóna un repàs, no només a 2.000 anys d'història, sinó també a molts estils musicals amb els quals sembla voler demostrar que, a part de dominar moltíssims instruments, també dominava molts estils. Com a première va donar un concert per celebrar l'arribada del nou mil·lenni en la Columna de la Victòria de Berlín, a uns 300 metres de la Porta de Brandenburg. Es calcula que prop d'un milió de persones van estar allí presents. Mike va voler commemorar aquella ocasió amb la creació d'un tema, Berlín 2000, que serviria per posar fi al concert.

Amb el nou segle, Mike va entrar al món dels videojocs i fins avui ja ha col·laborat en dos, Music VR (2002) i Maestro (2004) i va publicar amb Warner Espanya l'àlbum Tr3s Llunes. En 2003 va publicar Tubular Bells 2003, reinterpretació del seu reeixit Tubular Bells amb la tecnologia actual. Cinc anys després, el 2008, Oldfield va realitzar un concert amb l'Orquestra Simfònica d'Euskadi i la Societat Coral de Bilbao. Va servir com a estrena mundial de Music of the Spheres, obra de tall clàssic, amb la col·laboració de Karl Jenkins (Soft Machine, Adiemus) i en el qual Oldfield va tocar guitarra espanyola, acústica, i piano.  El concert, tancat al públic, es va gravar i va estar disponible en internet a través d'iTunes. Al costat d’Oldfield, van tocar en l'atri 112 músics i un cor format només per dones.

Oldfield viu actualment viu en les Bahames i té la seva casa de Mallorca en venda. Fa quatre anys demanava 3,5 milions d'euros i el preu ha baixat considerablement des de llavors. Al març de 2014 va aparèixer el seu àlbum més recent: Man on the Rocks.

 

0 Comentaris

Escoles

    Musicart102
    Musicart102, Escola de Música i Arts escèniques és un centre privat d’ensenyament de música i teatre musical, gestionat per La....